Història del Poblenou


Què va passar a Poblenou durant les diferents etapes de la història? En aquest apartat t’ho expliquem breument. Si vols profunditzar en qualsevol d’elles, vine a visitar-nos!




Inicis històrics del Poblenou

L’espai físic que avui ocupa el nostre barri va ser una zona humida pantanosa, típica de les àrees properes als desembocaments, com és el cas de la del Besòs. Topònims com Llacuna o Joncar, recorden aquest fet.

Entre els segles XII i XIII aquesta zona humida va començar a aprofitar-se econòmicament amb pastures per al bestiar destinat a abastir a Barcelona. Amb elles comencen a aparèixer masies, com la de Can Canals o la de El Taulat d’en Llimona. La vida exclusivament agrària va durar fins al segle XVIII.

La zona ja era la que hi havia al darrere de la Ciutadella, construïda després de la desfeta de 1714. D’aquest segle és la construcció de la Casa de la Quarantena -on eren revisats els viatgers sospitosos de portar malalties epidèmiques-, la instal·lació del primer cementiri fora muralles i general i l’aparició de les fàbriques d’indianes -teixits inspirats en l’Extrem Orient-. Fet, aquest darrer, que canviarà profundament la zona. És l’inici d’un important poblament humà.


La Industrialització

La revolució industrial a Sant Martí començà el primer terç del segle XIX. La proximitat a Barcelona, la facilitat i l’abundància d’aigua, la barator dels aliments, de l’estatge i dels terrenys, donaren un gran impuls a la fabricació, triant el pla martinenc per establir les indústries. Sant Martí es distingí en activitats com el blanqueig, estampat i tintoreria. Aparegueren nous processos de fabricació que requerien una tecnologia força mecanitzada, com ara el vapor.

Alhora, necessitaven una considerable mà d’obra. El desenvolupament industrial comportà -doncs- un paral·lel creixement demogràfic i, amb ell, l’edificació de més cases. Fàbriques pioneres foren Achon i Ricart, a la dècada dels 40.

Cap a la dècada de 1840-50 la concentració d’habitatges sorgida al sud del terme de Sant Martí fou batejada popularment com a Taulat o “Pueblo Nuevo”. El 1855, Ildefons Cerdà es refereix al barri dient-li Icària, influït com estava per companys que intentaven crear una comunitat de regust socialista utòpic.

Des de Barcelona, el principal accés a aquest nou barri era el passeig del Cementiri, obert el 1839. De seguida, els industrials del sudest de la ciutat hi van veure possibilitats d’expansió.Cementiri de Poblenou 1890
Amb els anys, el passeig -futura Avinguda d’Icària- serví per fer entrar a Barcelona els vins i aiguardents que venien de fora, i a més esdevingué el nucli de confluència del naixentferrocarril. El 1848, va néixer el primer de tot Espanya, la línia de Mataró que travessava els terrenys de la platja deserta del Poblenou.

El 1854 es va obrir el carrer de Sant Joan de Malta, que en realitat era el camí natural de Sant Martí cap a la platja. I per la mateixa època es va fer, al sector del Taulat, la plaça Isabel o -des del 1868- Prim.

Joan Rovira 1950

Els anys 1870 -lligat a la desaparació de la Ciutadella militar i al canvi polític-, el nombre de fàbriques va créixer vertiginosament, i amb elles, la població i els habitatges.

Al costat de les noves factories es van formar ben aviat nous nuclis urbans, com ara el barri de la Plata -entre els carrers de Wad-Ras i Badajoz- i el d’Icària, al sud de l’Avinguda d’Icària.

S’hi sumaven el nucli central del Poblenou, articulat al voltant de la Rambla i de Marià Aguiló, entre el carrer Pere IV i el Taulat. El 1886 s’urbanitzà com a rambla el passeig del Triomf, nucli urbanístic però també social i associatiu del barri.

D’entre les diverses indústries que es van instal·lar a finals del segle XIX, en destacaven algunes prop de l’Avinguda d’Icària, com ara la Teneria Barcelonesa, prop del Bogatell, i el Gas Lebon.
S’hi ubicaren també magatzems de dipòsit -com Crédito y Docks- magatzems de vins, fabricants d’aiguardents -com ara Martini & Rossi i Can Bardina- i farineres -com El Progreso, Folch i Albiñana, La Perfección i Can Gili-. Sant Martí esdevingué la capital del segment modern de la indústria farinera espanyola, gràcies a la proximitat del port i la densitat de la trama industrial.

Els boters abundaven al barri de la Plata, habitat especialment per immigrants valencians i aragonesos.

Més tard, al voltant de l’Avinguda d’Icària s’aixecaren Can Rocamora -fàbrica de sabó i espelmes- i la fàbrica de mosaics Escofet.

Pell que fa al barri en general, entre totes les indústries destacava la tèxtil, sobretot la dedicada a les filatures i ram de l’aigua. És el cas de Ca l’Arañó, Can Felipa, Can Saladrigas, l’Escocesa, el Cànem, Torelló, Can Janas, Muntadas, Casas i Jover, Can Forasté, Juncadella o Ferrer i Vidal. Al ram del metall destacaren Can Girona, Can Torras i Rivière. D’altres rams foren els de les adobaries, el químic i el de l’alimentació; en aquest darrer cal esmentar Xocolates Amatller i Olis Basseda. El paisatge industrial el completaven nombrosos petits tallers i fàbriques mitjanes.

En els espais que deixaven aquestes grans indústries -que sovint tallaven els carrers- s’aixecaren edificis d’humils habitatges, generalment mal construïts i amb deficients condicions higièniques. Les epidèmies de còlera, tifus o verola, que fins ben entrat el segle XX, produïren gran mortaldat, eren moneda corrent, i trobaven terreny adobat en les humils i poc higièniques vivendes dels obrers.

A això cal afegir la manca d’enllumenat de gas als carrers, l’existència de pous negres i dipòsits de latrines que -juntament amb els fums de les xemeneies- empudegaven l’ambient i produïen problemes per a la salut. També mancaven lleis contra el llançament de deixalles, així com transports públics i escoles. Laconvivència dels habitatges de la gent amb les fàbriques era força difícil pels perjudicis que aquestes els ocasionaven.

Les condicions laborals i de vida dels treballadors i treballadores eren força precàries: Llargues jornades de treball, sous baixos, treball de dones i infants, inexistència d’ajuts per malaltia o invalidesa, o jubilacions; àpats insuficients, falta d’higiene, d’escolaritat… Problemes que les cròniques crisis econòmiques agreujaven.

Ateneu Flor de Maig 1978Els anys 1870, els obrers més conscienciats s’havien organitzat: uns participaven en les naixents associacions de treballadors, i altres, als ateneus obrers.

La resta de la població la conformaven la classe mitjana de comerciants, empleats qualificats, propietaris i petits industrials, i una classe acomodada d’industrials més importants que vivia a la rambla.

En una barriada treballadora com la del Poblenou, el cooperativisme tingué forta implantació. El 1876 va néixer L’Artesana i el 1890 La Flor de Maig, que arribaria a ser una de les cooperatives més importants del país, fins i tot amb granges pròpies a Cerdanyola. Les cooperatives de consum eren muntades i gestionades pels obrers mateixos, que intentaven ajudar-se comprant menjar a preu més econòmic, i també en el camp cultural i social.

Amb el sentiment de saber-se desatès l’ajuntament de Sant Martí, davant dels seus problemes, no té res d’estrany que es formés un moviment segregacionista, ben propi de l’època. Així fou com, el 1851, el Poble Nou reclamà la segregació, aconseguint-la el 1870, encara que la Diputació anul•là l’acord.

El 1897, Sant Martí de Provençals i altres poblacions del Pla foren agregades a Barcelona. El Poblenou passava a ser un barri més de la ciutat-comtal.

Per la seva banda, el Poblenou comptava amb vuit barriades que tenien personalitat pròpia: la Llacuna, el Taulat, la Plata, Trullàs, la França Xica, el Darrera el Cementiri, Pequín i el Somorrostro. Aquestes darreres barriades es tractaven en realitat d’indrets amb barraques ubicades al llarg del litoral poblenoví.

La del Darrera el Cementiri es trobava -com el seu nom indica- entre aquest i la via del tren.
Pequín era als límits amb Sant Adrià. Sembla ser que el van aixecar famílies orientals que havien emigrat de les Filipines el 1870.

El Somorrostro, que va néixer amb la immigració provocada per l’Exposició Universal de 1888, s’estenia entre la Barceloneta i el Gas Lebon. En aquest indret naixerà la ballarina Carmen Amaya.

Casino Aliança Poblenou 1930El Poblenou ha disposat d’entitats  recreatives que omplien el poc temps de lleure dels seus habitants, en una època en què els transports eren pocs i cars per als veïns, proletariat en la seva majoria.

La Societat Recreativa i Cultural l’Aliança es va fundar el 1869. La seva primera seu va estar al carrer Wad-Ras. El 1884 estrena un nou local a la Rambla-Wad Ras. El 1905, ampliant el ventall de manifestacions culturals, lúdiques i esportives, s’inicien les projeccions de cinema.
L’edifici va ser transformat per un altre de més important el 1919.

Anys després, fruit de les diferències polítiques entre els socis, s’acorda la construcció d’un de nou, el Casino l’Aliança, del 1929, obra de l’arquitecte Amadeu Llopart.

L’Ateneu Colón fou fundat el 1889 per una penya d’amics.

El 1910 es fundà el Centre Moral i Cultural que, al principi, es deia Centre Social.

Com a barri obrer, el Poblenou heretà el missatge d’en Clavé i les seves corals: L’agrupació més antiga fou “El Sabre de Plata”, fundada el 1896. Unes tenien el seu estatge social propi i d’altres s’aixoplugaven en un bar o en el marc d’una entitat.

La vida esportiva també hi ha estat força present. El 1909 naixia el Júpiter, club de futbol. El seu nom venia d’un aerostàtic guanyador d’una d’aquelles curses de globus inflats amb gas que es van fer populars a la primera dècada del segle. El camp del Júpiter es trobava a la cruïlla de Lope de Vega i Llull.

El 1931 aquesta entitat va fer un homenatge a Francesc Macià, president de la Generalitat. Altres formacions esportives foren la Penya Ciclista i el Club Atlètic Poble Nou, ambdues del 1929, i el Gladiador, del 1932. Arran d’una escissió del Júpiter, el 1916 es creà l’Agrupació Excursionista Icària. La seva primera seu fou a la Rambla, per passar després a instal·lar-se al carrer Llull.

El 1930 va constituir-se el primer club de natació del barri, el Club Natació Poblenou. I sense constituir cap entitat, el 1912 s’obrí la Societat de Banys de la Mar Bella amb l’esperit de fomentar les activitats a l’aire lliure. Presumia de ser “la platja més neta de la zona marítima de Barcelona”.

Pel que fa al món polític, els republicans havien tingut de sempre un gran predicament a Sant Martí. Els vells republicans i els nous -els radicals d’en Lerroux- arribaren a tenir força locals arreu del barri. El 1912, la recent creada C.N.T. tingué alguns dels seus nuclis primerencs al Poblenou.

Esglesia Pekin 1909Un barri obrer tradicionalment castigat per lainjustícia social, difícilment podia escapar-se de l’esclat revolucionari que es va estendre per Barcelona al llarg de l’anomenadaSetmana Tràgica, el 1909. La crema d’edificis religiosos dominà el carrer. Foren cremats el convent de les Franciscanes -escola per a les filles de bona família-, a la rambla, i la comissaria de policia.

Entre 1912 i 1923 Barcelona patí temps durs caracteritzats per les vagues i els atemptats, alguns dels quals tingueren lloc a Sant Martí. El cop d’estat del general Primo de Rivera va aportar al Poblenou, entre altres coses, divisions entre els propis veïns. És el que va passar a l’Aliança vella, quan una part dels socis va fer costat al dictador, provocant que els dissidents obrissin una nova seu a la vora.

Entre els veïns oposats a la política antiobrera i anticatalanista del nou règim hi ha via el jove escriptor Xavier Benguerel que, el 1924 i juntament amb Salvador Roca, van fundar la revista “Poblenou”, que serví de defensa de les postures catalanistes del barri durant la dictadura.

Durant els anys 1920 s’obriren humils passatges, alguns carrers i s’aixecaren ponts. Malgrat tot, les fàbriques i l’antiga xarxa de petits carrers continuaven tallant els grans, projectats per Cerdà.


La II República

El 1931, sota la República, el Poblenou era alhora un barri republicà i anarquista. En les fàbriques i tallers, el sindicat majoritari era la CNT. Els oficinistes eren del CADCI i de la UGT. La crisi social i econòmica d’aquest període ocasionà nombrosos conflictes laborals.

Els fets d’octubre de 1934 també tenen el seu ressò al barri.

A les eleccions del 1936, els candidats del Front Popular d’Esquerres aconseguiren a Sant Martí 23 mil vots.

Al Poblenou, juntament amb els nuclis tradicionals republicans i llibertaris, hi apareix un nou partit: el Bloc Obrer i Camperol.

Quan esclata la Guerra civil, el 18 de juliol de 1936, la resposta del Poblenou no es fa esperar. Un barri tradicionalment obrer i d’esquerres, en el qual vivien o treballaven els principals dirigents anarcosindicalistes, prengué part activament en l’aturada de la rebel·lió feixista. Els veïns hagueren de patir l’horror dels bombardejos, a més de la fam, el fred i la por.


La Guerra Civil

Pel fet de tractar-se d’un barri industrial, al llarg de la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX el Poblenou sempre es caracteritzà per la seva activa vida política i sindical.

La presència d’una població majoritàriament treballadora es reflectí en diversos moments de conflictivitat social, com els avalots que tingueren lloc durant la Setmana Tràgica o bé la sèrie de vagues i d’atemptats dels anys 20.

Barri, alhora, bàsicament anarquista i republicà, els treballadors que vivien i treballaven, o venien a treballar, al Poblenou, aviat demostraren els seus neguits laborals poc després de proclamar-se la II República, el 1931. Aquest mateix any, les males condicions de treball provocaren conflictes.

Les eleccions del 16 de febrer de 1936, les darreres abans de l’esclat de la Guerra Civil, donen com a guanyador -també al Poblenou- al Front Popular d’Esquerres.

Pocs mesos després, el 18 de juliol, una part de l’exèrcit recolzat per les classes socials dominants i els sectors reaccionaris s’aixeca contra el govern legítim de la República. Ha esclatat la Guerra Civil. La resposta no es farà esperar. Les forces progressistes contraataquen. També al Poblenou.

La matinada del diumenge del 19 de juliol, armes i munició abundant estan preparats en una habitació del Carrer Pujades, cantonada amb Espronceda. Hi és reunit el Comitè de Defensa Anarquista. Els seus líders -Jover, García Oliver, Durruti i Ascaso- hi han traslladat el seu quarter general perquè la majoria viu o treballa al barri. Els carrers estan vigilats per gent escollida, armada. Tots són obrers.

Sonen sirenes de fàbrica. Els balcons s’omplen de matiners. Cares expectants, solidàries unes, atemorides altres. La ràdio informa sobre els fets i dona instruccions a la gent. Camions plens de milicians i milicianes amb la bandera vermella i negra de la CNT-FAI, arranquen. Passen primer per la Rambla; després per la carretera de Mataró.

A la rodona del Carrer Enna s’aixequen barricades. Al Casino L’Aliança, les milícies armades hi entren armes. La guàrdia civil instal·la metralladores en alguns terrats per contraatacar.

A l’Avinguda Icària, es produeix un tiroteig davant la caserna dels Docks, contra els militars rebels que aviat queden encerclats.

Altres persones es dediquen a saquejar tot el que poden.

Les conseqüències de la febre revolucionària no es fan esperar. Els més arrauxats calen foc a les esglésies i saquegen el local de les monges a la Rambla: llits, matalassos i mobles són llançats per la finestra.

Preveient que per la carretera de Mataró puguin infiltrar-se les forces feixistes, a l’alçada dels Quatre Cantons s’hi aixequen barricades i s’hi instal·len patrulles de control. S’hi munta una metralladora. Les dones col·laboren portant llet i queviures als milicians.

Els obrers de la fàbrica metal·lúrgica coneguda com a Can Girona improvisen una espècie de tanqueta a partir del blindatge d’un camió i el porten davant del Casino L’Aliança, on es quedarà durant un temps per la impossibilitat de fer-lo maniobrar amb normalitat.

S’aixequen barricades en altres indrets del barri, acció a la qual moltes dones s’hi sumen. Alguns individus aprofiten el trasbals del moment per venjar-se d’antics assumptes o per apropiar-se de la casa i dels béns dels quals han fet fora o han mort. Molts dels revoltats provenen dels estrats socials i culturals més humils, del Somorrostro o del Cànem.

Durant els dos primers dies després de l’esclat, les botigues no despatxen queviures per l’ambient de por que hi regna. Unes setmanes després apareixen les llibretes de racionament i les llargues cues.

Passats uns dies, el Comitè de Milícies Antifeixistes, que ocupen l’Ateneu Colón, enceten la persecució de veïns sospitosos de facciosos o simplement per ser creients o conservadors. Als qui els troben segons què els destrossen la casa, se’ls enduen a la presó i, en alguns casos, se’ls afusella. A l’Ateneu, pel desembre és jutjat i condemnat el bisbe Irurita.

Durant els primers dies de la guerra foren organitzades improvisadament columnes milicianes -formades per voluntaris civils dels diferents partits i sindicats, en què es diluïen unitats militars regulars-, l’objectiu de les quals era d’avançar cap a Aragó i conquerir-ne els territoris que havien caigut en mans dels insurrectes.

La CNT-FAI es llença a una intensa campanya de col·lectivitzacions. Les empreses resten sota el control d’un comitè obrer, gairebé sempre sense cap coordinació racional amb la resta del sistema productiu. La moral dels obrers era alta en aquests primers temps i procuraven que funcionessin la major part de fàbriques i tallers.

En alguns casos l’autogestió obrera resulta exitosa. És el cas de Can Rivière: En una assemblea general celebrada al cinema Catalunya un matí de diumenge del setembre de 1936, s’aprova la confiscació de la fàbrica. Els amos havien fugit. Al llarg de la guerra, a la fàbrica s’hi treballa moltes hores, però el sou és just, s’hi fan innovacions i es modernitza la maquinària. No tot és harmonia: hi ha reaccions diferents segons els sectors de treballadors, entre els de les fàbriques -més arrauxats- i els dels despatxos -més moderats-, així com enfrontaments entre els diferents sindicats, sobretot motivats per la progressiva intervenció de la CNT en la vida de l’empresa. A Can Ribera i a Can Ponsa també s’hi treballa de valent i s’hi munta nova maquinària.

El 1937, les matèries primeres escassegen i això es fa notar en algunes fàbriques del ram de l’aigua. Malgrat que es limita l’horari de producció a 24 hores setmanals, arriba un moment en què ja no es pot pagar als obrers. Aleshores se’ls aconsella cercar feina en indústries de guerra.

La fam i el fred s’apoderen de la ciutat. No hi ha combustible i el pa s’obté després de llargues estones de cua.

Els fets de maig de 1937, quan els estalinistes del PSU s’enfrontaren a mort contra els comunistes antiestalinistes del POUM i els anarquistes de la CNT, no tenen transcendència al Poblenou, ja que aquests últims dominen el barri.

Pel fet d’haver-hi tantes fàbriques, sobretot foneries, el Poblenou esdevé zona d’indústria de guerra. Hi destaquen les fàbriques metal·lúrgiques de Can Girona, Can Torras, Can Ribera, Can Soldevilla i els Tallers Oliva Artès.

Els franquistes aviat se n’adonen. Els primers bombardejos sobre el Poblenou venen per mar; el vaixell de guerra “Canarias”, produeix els primers morts entre els veïns, concretament el 29 de març de 1937, al carrer dels Pellaires. Els aeris vingueren després i s’incrementaren a partir del novembre de 1938. En els pitjors moments, dos o tres avions sobrevolen la zona fins a quatre vegades en una mateixa nit.

Can Rivière i Can Girona també són castigades, així com els habitatges dels voltants, com ara la França Xica on un dels bombardejos ocasiona molts morts.

Al Carrer Wad-Ras, enfront l’Aliança Vella, una bomba destrueix dos blocs d’edificis. En un dels baixos es troba l’orxateria el Tio Ché. Els seus propietaris, però, que es troben dinant, salven miraculosament la vida.

Les bateries antiaèries es troben a la Torre de les Aigües i a la Mar Bella. Per a protegir la població de les bombes dels aeroplans es construeixen a tot Barcelona refugis subterranis. Al Poblenou, les mateixes fàbriques metal·lúrgiques n’edifiquen, exceptuant Can Girona que aprofita la Torre de les Aigües com a refugi. Sota alguns carrers, els veïns també s’afanyen a construir-n’hi.

El col·legi de les franciscanes a la Rambla és convertit en un banc de sang i hospital. Calen llits, matalassos i mobles.


El franquisme

Amb el triomf del bàndol franquista el 1939, la postguerra encetà al barri un llarg període caracteritzat per l’escassetat, la repressió i la manca de llibertats. El règim totalitari ultraconservador provocà un retrocés important en tots els camps.

Malgrat les millores que el procés col·lectivitzador havia introduït en algunes empreses durant la guerra, el retorn dels propietaris suposà ladepuració, l’acomiadament o ladenúncia de molt obrers. Alguns havien marxat a l’exili, d’altres restaren amagats i molts foren reclosos en presons, com la fàbrica coneguda com “el Cànem”. La vida política oficial sota el franquisme tingué un únic color: el blau de la Falange i del Movimiento Nacional.

Malgrat la repressió, l’activitat política i sindical no fou totalment estroncada. A l’ombra de la clandestinitat, uns quants militants continuaren la seva lluita.

Els regidors municipals representaren els interessos polítics del règim. La major part procedia de les files falangistes, i alguns d’ells tenien interessos econòmics en el mateix districte.

Malgrat l’escassetat i el racionament de la dècada dels 1940 i 1950, cada any -pràcticament des d’acabada la guerra-, els veïns oblidaven per uns dies la penúria del moment i s’aplegaven per celebrar la festa major, la qual es movia en dos nivells diferents: la programada per la Comissió oficial i la que la gent del barri feia en els seus carrers. Hi havia uns premis en metàl·lic –entre 400 i 1000 pesetes- concedits per la comissió als carrers més ben guarnits. De vegades es comptabilitzaren fins a 17 carrers adornats, i els que més sovint van tenir premi foren, entre d’altres, el passatge Cantí i els carrers Llatzaret, Marià Aguiló, Amistat i Guillem de Llúria. Durant la festa els veïns organitzaven balls, sardanes, berenars, pallassos, concursos de cantants, varietés… Era l’autèntica festa!

La Comissió oficial organitzava concursos-exposicions de pintura i repartia els “Premios a la virtut, al trabajo y al amor patrio”; distribuïa diners als necessitats i organitzava un berenar per als nens del Centre de Protecció de Menors. Per la seva banda, les entitats celebren les seves pròpies activitats de festa major.

Els anys 60 el Centre Moral, a més de les habituals representacions teatrals a càrrec de la seva secció, organitzava el famós Trofeu Mans, concurs de cinema amateur.

A l’Aliança es lliuraven els Premis Sant Martí. El Consell del Districte els atorga a persones o entitats que han destacat en la seva tasca envers St.Martí.

La festa del “Pa amb vi i sucre” esdevingué un dels moments més assenyalats quant a participació veïnal. La Rambla era la confluència de les diverses generacions, que s’aplegaven durant un dia per celebrar un dels actes més tradicionals.

Durant la festa major de 1960, s’inaugurà l’escultura anomenada”L’adolescència”, de Martí Llauradó.

El 1939, totes les entitats amb un marcat caire polític havien quedat esborrades del mapa. Només restaren les més arrelades. No cal dir que aparegueren les lligades a Falange i al sindicat vertical, que s’aprofitaren d’algun vell edifici, com ara el de l’Aliança vella.

La vida cooperativa mai no recuperà la força que havia tingut abans de la guerra. La Flor de Maig va desaparèixer.

El 1950 s’inaugurà el nou edifici del Centre Moral i Cultural. Justament la dècada dels 50 fou la de més esplendor per a les societats culturals. Es feia teatre amateur al Centre, a l’Ateneu, a Pau i Justícia i a l’Artesana. El teatre professional tenia lloc al Casino i a “Can Descanso”. I en tots s’hi feien balls.

La tradició coral seguia dempeus, distingint-s’hi l’Orfeó Virolai que durà catorze anys.

Neixen nous clubs esportius i el 1960 es construeix la piscina del Club Natació Poblenou.

A principi dels anys 1940 només existien al barri les parròquies de Santa Maria del Taulat, Sant Francesc d’Assís -ambdues cremades en esclatar la guerra- i la del Sagrat Cor, que es pogué salvar per les gestions realitzades pel seu rector.

La reconstrucció de Santa Maria s’inicià el 1945, enmig d’una cerimònia. L’obra es finançava mitjançant les aportacions voluntàries de 200 subscriptors, entre els quals hi havia particulars i empreses. El seu rector, mossèn Pius Bosch, hi treballà de valent, tot i que l’impuls final el donà el seu successor, mossèn Joan Planà. Mentre van durar les obres, el bar del Centre Moral serví de temple. L’abril de 1950 l’església fou consagrada.

Durant els anys 1950 es crearen dues noves parròquies: Sant Pancraç, el 1954, i Sant Bernat Calbó, el 1956.

L’església nacional-catòlica de la immediata postguerra donà pas a principis dels any 50 a una nova generaciósensible a les qüestions socials.

Els anys 60, arran del Concili Vaticà II, l’església s’obrímés al barri tant a nivell pastoral com social: es creà el Moviment Infantil, amb activitats educatives i lúdiques.

A més de les celebracions habituals al carrer, com les processons de Divendres Sant i del Corpus, una activitat tradicional de l’Església del barri era l’atenció envers els malalts i invàlids, i el seu acompanyament cap a Lourdes. Els malalts es reunien al vestíbul del Centre Moral i Cultural. Havien decidit anar a Lourdes per demanar la intercessió de la Mare de Déu. Aquests viatges es segueixen fent al llarg de moltes dècades.

Fou també l’època en què sorgí la revista “Quatre Cantons”, editada a partir de 1963, sota l’aixopluc de Santa Maria.

Els anys 50, les classes populars comencen a plantar cara a la política social i econòmica del règim. Si la dècada s’encetà amb la vaga de tramvies, a finals de la dècada dels 50, a les empreses Hispano Olivetti, Vicente Illa i algunes altres hi hagueren aturades importants provocades per la davallada econòmica motivada per l’estabilització i l’inici de la crisi del tèxtil.

Les condicions de vida dels treballadors eren precàries. Els preus dels articles anaven pujant a un ritme més accelerat que els salaris, i el poder adquisitiu dels obrers durant aquells anys era força baix.

La davallada econòmica va fer que moltes grans indústries pleguessin, sovint mancades de matèries primeres o de combustible, però també per l’empobriment d’amplis sectors de la població i per la impossibilitat d’exportar. Era un fet freqüent que les grans fàbriques en crisi, com ara Can Folch o Can Saladrigas, dividissin les naus en petits espais que llogaven. És l’època en què s’estenen petits tallers i apareixen obradors tèxtils on es treballa manualment. És, també, el moment que apareixen petites empreses d’economia submergida.

Els anys 1960 foren l’època econòmicament més estable. Tot i així, la conflictivitat augmentà: el 1962, per exemple, s’encetà un conflicte a Can Girona per la reclamació d’un salari mínim especificat. Foren també els anys de la reconstrucció del sindicalisme de classe.

La factoria d’Iberia Radio quedà destruïda el 1971 per un incendi, en què moriren tres bombers. Això desencadenà un conflicte entre l’empresa i el personal. Dos anys després, l’Olivetti també patí un conflicte laboral.

El 1974 s’anuncià l’obertura del carrer Pallars, que afectava alguna de les instal·lacions de Can Felipa. Per aquest motiu, Càtex acomiadà 72 obrers que treballaven a la nau afectada. Un any després, l’empresa feia expedient de crisi i es traslladà fora de Barcelona.

Durant la dècada dels 1970 el Poblenou patí fortament la crisi del sector tèxtil i va veure com moltes de les seves empreses desapareixien, deixant sense feina centenars de treballadors.

El 1973, una aturada de Mototrans acabà amb 25 treballadors acomiadats, i una altra a Frigo amb 13 despatxats més. Durant el 1974, Letona es negà a acceptar les millores salarials demanades pels obrers, que deixaren de fer hores extres. El resultat fou l’acomiadament de 140, dels quals 27 restaren definitivament al carrer. El mateix any es produïren tensions a S.F.Vila. El 1976, milers d’obrers del metall anaren a la vaga: lluitaven per unes condicions socials més justes.

Al llarg dels anys 1940 i 1950 les intervencions urbanístiques al Poblenou foren summament puntuals, i es limitaren a l’obertura de carrers que restaven tallats per fàbriques i a la construcció d’alguns blocs d’habitatges.

Al passeig Calvell s’hi construïren entre 1953-56 els blocs del Patronat Municipal de l’Habitatge. Fins el 1965 no s’obrí la Rambla fins a aquest passeig.

La tanca que limitava les vies del tren fou una de les principals barreres urbanístiques que aïllaven el barri i li tallaven el pas al mar.

El dia de Nadal de 1962 el barri apareix cobert de neu.

Fins els anys 1940, a la Mar Bella hi havia dos establiments de banys i nombrosos dels anomenats “merenderos”. Lentament l’espai entre aquests i les vies del tren va ser ocupat per barraquistes que, a més de la misèria, havien de suportar els temporals de mar, com els dels anys 1947, 48, 51 i 53 que van endur-se barraques i platja, sovint amb el cost de vides humanes.

No va ser fins que el desgast produït per l’aigua arribà a tocar les vies, que les autoritats hi posaren remei, fent una vorera de pedres paral·lela a la costa i espigons.

Durant un munt d’anys la platja com a tal deixà d’existir, i es convertí en un immens abocador de runa i deixalles. Les restes de nombrosos enderrocs de Barcelona o rodalies acabaven a la platja, que anaven formant pisos premsats de terra i runa, i que es barrejaven amb les closques i minerals que les onades arrossegaven fins a la sorra. Un paisatge erm i trist que es completava amb les fogueres que s’hi encenien per cremar deixalles. Buscadors de metalls, captaires, pescadors i solitaris era l’element humà predominant.

El 1966 uns 3 mil barraquistes del Somorrostro foren traslladats, per una anunciada visita de Franco a unes maniobres navals.

La recuperació no arribaria fins el 1981 amb la democràcia.

L’augment demogràfic causat per les grans immigracions durant el franquisme va fer créixer el ja tradicional dèficit de serveis del Poblenou, extremadament greu en els camps de l’ensenyament, la sanitat i els transports. A més, seguien sense solució vells problemes com la contaminació, l’aïllament del barri entre l’autopista i les vies, o les periòdiques inundacions per manca d’una xarxa adequada de clavegueres. Els incendis sovintejaven motivats pels riscos que oferia l’existència de tanta indústria.

La restringida oferta educativa pública va fer que moltes generacions realitzessin els seus estudis a centres de fora del barri o a escoles privades i acadèmies. Les principals escoles eren Arnau, Llull, Pius XII, Lope de Vega les Franciscanes, Almi, donya Quimeta, l’Aliança Escolar, Mossèn Pius Bosch, Cots, Domingo, San Luis… Posteriorment, escoles com Voramar, Montseny i Grèvol foren un reforç per pal·liar aquestes insuficiències. El centre de formació professional Poblenou amplià el sistema educatiu.

A meitat dels anys 70 es construeix el metro que enllaçarà més fàcilment el barri amb la resta de la ciutat. I el 1977 s’inaugurà.

Les insuficiències al Poblenou foren les condicions necessàries pel naixement delmoviment veïnal. Però el fet que funcionà com a detonant fou el Pla de la Ribera, projecte impulsat el 1966 per un grup de grans empreses que disposaven de solars i fàbriques al sud del barri, i que constituïren la societat Ribera S.A. Dos anys més tard, l’ajuntament de Porcioles aprovà el projecte. Es tractava de construir una gran urbanització davant de la platja, separada del barri vell per mitjà d’una autopista. El Pla suposava el desnonament de més de 15 mil veïns, a més de la pèrdua de llocs de treball a les moltes empreses que calia enderrocar i un munt de repercussions negatives sobre el barri, entre elles la desaparició de la seva estructura tradicional. Cinc anys més tard -però-, quasi 8 mil impugnacions aconseguiren aturar el projecte.


Els anys 70

La dècada dels 70 representa la dècada en què es comencen, més clarament, les organitzacions veïnals i, amb elles, la demanada d’una vida més digna per les persones que viuen al barri.

El 1969 apareix la clandestina “Comissió de Barri” que, més tard, es convertiria en l’Associació de Veïns del Poble Nou. El 1970 es fundà la del Taulat, en oposició al Pla de la Ribera.

L’Associació de Veïns del Poble Nou engegà a principi dels anys 70 diverses campanyes com ara la reivindicació d’un institut als terrenys on hi havia hagut el Centre de Protecció de Menors; la denúncia dels fums de l’empresa Fertrat; la recuperació de la platja convertida en un abocador; la vindicació de les condicions d’habitabilitat; l’oposició al Pla Comarcal del 76; el suport als obrers d’Ibèria Ràdio…

Amb la transició i l’arribada de la democràcia, s’inicià un període d’efervescència política, en el qual les associacions de veïns i entitats assoliren les màximes fites d’activitat i participació.

Es recuperen les tradicions populars i les festes majors als carrers. De nou, la gent competeix per guarnir el seu tros i organitzar balls o activitats per als infants.

L’Associació de veïns organitza el que serà el tradicional concert d’havaneres a la placeta Prim i a la platja es fan sardinades populars. La festa és de tots!

El 1978 neix una nova entitat: l’Ateneu La Flor de Maig, ubicada a l’antiga seu de la cooperativa de igual nom. Aquest mateix any, s’inaugura al cap de la Rambla el conjunt escultòric de Josep Ricart dedicat al Dr. Trueta, fill del barri, com també l’escriptor Xavier Benguerel i els artistes plàstics Enric Casanovas, Ramon Calsina i Josep M. Subirachs, entre altres personatges que ha donat el Poblenou.

ahpn 9 de febrer de 2014 4 d'agost de 2023 a les 11:05