El Poblenou: fàbrica de pel·lícules
Aquest any, l’Arxiu Històric del Poblenou celebra el seu 50è aniversari: mig segle recollint, investigant i posant a l’abast de tothom la història del barri i les històries de la seva gent. Durant més de la meitat d’aquest temps, la Revista Icària ha estat un dels principals canals per explicar aquesta memòria col·lectiva.
Amb motiu d’aquesta efemèride, recuperarem a la web alguns dels articles publicats al llarg dels anys a la revista.
I com que aquest és també un mes de cinema —amb uns Premis Goya que fa unes setmanes van tornar a Barcelona i uns Oscars amb representació catalana que s’entregaran en breu—, comencem amb aquest interessant article de Xavier Ripoll i Nicasi Camps, publicat al primer número de la Revista Icària l’any 1996.
Habitualment, només es coneixia el Poblenou per les seves fàbriques tèxtils o metal·lúrgiques, paisatge que el 1992 començà a transformar-se arran dels Jocs Olímpics. En canvi, el Poblenou és poc conegut per haver estat «fàbrica» -per dir-ho d’alguna manera- de pel·lícules i d’altres productes audiovisuals, com ara documentals, espots publicitaris o programes de televisió, sense oblidar els nombrosos enregistraments de discos. D’altra banda, les mateixes pel·lícules que es filmaven en escenaris naturals del barri es veien després als seus cinemes.
Les pel·lícules
La primera pel·lícula coneguda que se sap que fou filmada al Poblenou va ser un reportatge de primers de segle on apareixen els socis de L’Aliança Vella sortint de l’edifici més antic (1869-1919). Actualment, aquesta -breu- pel·lícula està en procés de restauració a la Filmoteca de la Generalitat. Es tracta, doncs, de la primera que va ser rodada al barri, a càrrec d’Exclusivas Trián.
Mariona Rebull (1947), de José Luis Saenz de Heredia, està basada en les novel·les d’Ignasi Agustí Mariona Rebull, El viudo Rius i Desiderio, que tracten de la tràgica història d’un industrial del tèxtil enfrontat a les ocupacions i als problemes de la seva feina, als atemptats anarquistes i a les contrarietats conjugals. Interpretada principalment per Blanca de Silos, José Maria Seoane, Sara Montiel i Tomás Blanco, va ser filmada a les naus de la Fabrica de Tules y Encajes del carrer de Pallars, a la vora de la Rambla.
Molts dels veïns més grans encara recorden els figurants passejant per la Rambla, vestits d’època, mentre esperaven el seu torn al rodatge. La Hispano-Olivetti -a la Gran Via amb Llacuna- va servir com a decorat per al film de Joaquín Luis Romero Marchent, Juzgado permanente (1953), una història policíaca sobre l’assassinat d’un individu i d’un guàrdia civil als afores de València. Era interpretada per Marisa de Leza, José María Rodero, Elvira Quintillá i Rafael Romero Marchent, germà de Joaquín, que posteriorment també va ser realitzador.
L’Aliança del Poblenou ha estat -a més de plató improvisat- escenari de moltes produccions audiovisuals. Possiblement la seva primera aparició -i amb força detall- va ser a la pel·lícula d’Ignasi F. Iquino La pecadora (1954), filmada a Cervera i a Solsona, amb Carmen de Lirio, Armando Moreno, Rafael Romero Marchent i Barta Barry. L’argument gira entorn d’una dona propietària d’uns terrenys habitats per humils barraquistes que decideix vendre’ls i els desnona. Les escenes de La Passió que apareixen a la pel·lícula estan filmades a L’Aliança.
De nou L’Aliança apareix a Altas variedades (1960), de Francesc Rovira Beleta. És un melodrama circense, interpretat per Christian Marquand, Agnes Laurent, Angel Aranda i Vicky Lagos, sobre una història, amb triangle amorós, d’un especialista en tir.
El mateix Rovira Beleta filma, el 1963, al Poblenou, una pel·lícula que serà nomenada per als Oscar, Los Tarantos, una adaptació al món gitano del drama de Shakespeare Romeo i Julieta. Basada en l’obra d’Alfredo Mañas La historia de los Tarantos, va ser interpretada per Sara Lezana, Daniel Martín, Antonio Prieto i per Carmen Amaya, nascuda al Somorrostro i que en aquest film va actuar per darrera vegada davant d’una càmera.
Les antigues barraques del Somorrostro -l’actual Port Olímpic, aproximadament- serveixen d’escenari per mostrar l’estatge d’una de les famílies gitanes que està enemistada amb una altra.
Un altre indret on es filmà una de les escenes va ser l’antiga piscina del CN Poblenou, Es tracta d’una escena submarina on els dos joves enamorats juguen dins del mar.
La mateixa piscina serví també com a escenari per al film ¡Cómo te amo! (1966), de Miguel Iglesias, protagonitzada per la popular cantant italiana Cigliola Cinquetti , que es va fer mundialment famosa amb la cançó “No tengo edad”; també hi intervingueren la cantant espanyola Mikaela, l’actor francès Jacques Perrin , Mark Damon i Antonio Mayans. En una seqüència de natació de competició, l’actriu italiana va ser doblada per un nedador del CN Poblenou.
El món de la boxa és el tema central del film de Mario Camus Young Sánchez (1963), interpretada per Julian Mateos, Ermanno Bonnetti i Luis Ciges, produïda per Iquino , i amb la participació del novel·lista Ignacio Aldecoa en l’elaboració del guió. S’hi narren els foscos afers d’aquest esport violent a través d’un aspirant a figura mundial. És un dels llargmetratges on el Poblenou apareix més: l’interior de L’Aliança, l’Olivetti, la Mar Bella, el bar Els Pescadors i, especialment, la placeta Prim i els carrers del voltant.
Joan Manuel Serrat es convertí en empleat de Macosa, al carrer dels Ferrers, en el paper que representa a Paraules d’amor (1969), d’Antoni Ribas, adaptació d’una novel·la de Jaume Picas feta per Terenci Moix i interpretada també per Serena Vergano, Cristina Calbó i Emilio Cutiérrez Caba. El cantautor apareix com un jove que arriba a Barcelona cercant un vell amor; quan la troba, s’adona que ella ja no és la mateixa. Paral·lelament ha anat sentint afecte per una altra xicota, la filla de l’amo de la casa on viu, que s’ha enamorat d’ell.
El despatx dels delineants, la torre de les Aigües i el pàrquing de Can Cirona-MACOSA hi són presents, juntament amb la part ferroviària de la Marbella. El mateix Antoni Ribas tornà al barri per dirigir una seqüència de La ciutat cremada (1976) -d’on és la foto que ilustra aquest article), la del polític populista Alejandro Lerroux arengant els treballadors al cementiri. Interpretada per Pau Carsaball, Ángela Molina, Xabier Elorriaga i Jeannine Mestre, a més de molts altres actors i actrius, narra fets històrics a Catalunya, entre 1899 i 1909, però especialment se centra en els de la Setmana Tràgica.
Per l’existència de paisatges desolats al Poblenou -sobretot a la part del litoral- el barri fou emprat, a partir de la dècada dels seixanta, per a localitzacions cinematogràfiques relacionades amb els gèneres policíac i bèl·lic. Perros callejeros (1976), de José Antonio de la Loma, n’és un exemple. Interpretada per Ángel Fernández Franco, Miguel Hugal, Víctor Petit i Frank Braña, és un film d’acció -una gran part de la qual es desenvolupa al Camp de la Bota i als voltants del carrer de Selva de Mar- i, alhora, una reflexió sobre la delinqüència juvenil. L’edifici de Protecció de Menors, al carrer del Dr. Trueta, serveix d’escenari per als moments en què el protagonista està detingut.
El cementiri apareix en el film de Jordi Feliu Alícia a l’Espanya de les meravelles (1978), amb Mireia Ros, Silvia Aguilar, Montserrat Móstoles i Conxa Bardem, És una adaptació lliure del conte de Lewis Carroll, història que a la pel·lícula és emprada simbòlicament per satiritzar qualsevol país sense llibertats, en aquest cas els quaranta anys de franquisme.
De mica en mica s’omple la pica (1977), de Carles Benpar, adaptació de la novel·la de Jaume Fuster, amb Marta Padován -poblenovina- i Conrado San Martín, és un tbriller en què una de les escenes mostra la desapareguda barrera ferroviària del carrer de la Jonquera i que, en el film, representa un pas duaner per als cotxes a Europa central!
El realitzador Francesc Bellmunt ens va fer “creure” que la tradicional orxateria del Tio Ché, a la rambla del Poblenou, era una orxateria de València, al film La quinta del porro (1980), interpretada per Álvaro de Luna , Pep Munné, juan Manuel Montesinos i joan Borràs. La pel·lícula, una comèdia crítica de la “mili” i de la rebel·lió de les noves generacions envers ella , mostra en una de les primeres seqüències, la del ball dels quintos, l’interior de L’Aliança. Posteriorment apareix un dels aparadors barra exteriors del Tio Ché, amb la Rambla al fons.
De nou Antoni Ribas utilitzà algunes parts del barri per al seu film tríptic i superproducció Victòria! (1983), sobre l’ambient polític, social i humà de Catalunya al principi de segle , especialment entorn de 1917. Interpretada per Helmut Berger, Xabier Elorriaga, Francisco Rabal i Norma Duval, entre molts altres actors i actrius, mostra la Mar Bella com a camp de pràctiques per a l’exèrcit.
També, el carrer dels Ferrers -al costat de les parets de Can Cirona- és l’escenari d’una vaga d’obrers i obreres vigilats per una companyia militar, a les ordres de Helmut Berger, amenaçadora i dubitativa a l’hora d’intervenir. L’entrada exterior de L’Aliança apareix en el film -i sèrie televisiva- de Francesc Betriu, La plaça del Diamant (1981), adaptació de la novel·la de Mercè Rodoreda sobre la vida sentimental d’una jove del barri de Cràcia durant la República i la Cuerra Civil. És interpretada, entre d’altres, per Sílvia Munt i Lluís Homar. Per a l’escena en què surten d’un cinema -no poblenoví-, “disfressaren” la façana de LAliança.
Voleu saber-ne més? Podeu llegir l’article complet aquí.