Cementiri

El cementiri del Poblenou va ser el primer cementiri modern de Barcelona. Abans, els barcelonins eren enterrats a l’interior dels temples i als petits cementiris parroquials. Periòdicament calia buidar aquests indrets i es llençaven els cossos antics al Canyet.

Aquesta situació macabra va moure el bisbe Josep Climent a aixecar un cementiri modern precisament a Sant Martí; es desconeix qui en fou l’arquitecte, però és probable que fos un enginyer militar. El 13 de març de 1775 era consagrada la necròpolis. L’exèrcit napoleònic, que havia envaït el país, va decidir enderrocar-lo el 1813 per considerar que obstaculitzava les accions de guerra.

Van passar uns quants anys abans que se’n decidís la reconstrucció, que va ser encarregada al vicecònsol italià Antonio Ginesi, arquitecte de professió. L’abril del 1819 va ser beneït el nou cementiri, encara inacabat i objecte d’atacs per haver inclòs Ginesi elements de caràcter egipci, que els ortodoxos trobaven poc cristians.

El cementiri va ser a bastament utilitzat quan es va produir l’epidèmia de la febre groga del 1821. Una creu en el camí de l’entrada recorda aquella tràgica efemèride. El cementiri va ser ampliat el 1852 pel mestre d’obres Joan Nolla, amb idees de l’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca. Quatre anys abans, els terrenys que ocupava la necròpolis havien estat annexionats a Barcelona. L’ampliació va permetre que, a més dels nínxols, la burgesia pogués aixecar panteons en memòria dels familiars desapareguts.

També hi ha tombes populars, com ara la de Josep Anselm Clavé, creador dels cors que porten el seu nom, o la de Francesc Canals, “El Santet”, i algunes escultures que han merescut honors internacionals, com ara El petó de la mort, amb un adolescent nu a qui la mort dóna un cruel petó, obra de l’escultor Jaume Barba, que ha figurat en una exposició funerària de Berlín com un dels millors exemples d’escultura sensual en un cementiri.

El 1991 va ser suprimit el recinte protestant. El 2004 ha estat senyalitzat i se n’ha publicat un itinerari. Hi ha dos llibres sobre la història d’aquesta necròpoli. (MA/JMH)

Utilització de galetes (cookies)

Aquesta web utilitza galetes pròpies i de tercers per mesurar i gestionar visites a la web, també per oferir una millor experiència i servei. Si continueu de navegar considerem que accepta la seva utilització. Podeu canviar la configuració i trobar més informació sobre les normes de galetes al enllaç següent política de galetes. ACEPTAR

Aviso de cookies